dimarts, 9 de novembre de 2010

Ja ha arribat la tardor!

Comença un nou curs, amb nous reptes, i de moment el primer dia ha estat potser una mostra de la temporada que ens espera. Com diu el “Guru” Guardiola cada any és més difícil: les comparacions amb èpoques passades, no caure en la rutina, no perdre la motivació, replantejar objectius, recuperar les forces... Un seguit de reptes que no ens permeten aturar-nos, conformar-nos , i que ens animen a seguir treballant per les persones sense llar a Barcelona.

Els que vam anar a la plaça Reial vam poder tenir bones converses amb diferents persones, algunes conegudes, altres de noves, els hi vam oferir menjar i una estona de companyia. I vam viure el repetit tòpic “és millor donar que rebre”, pq al llarg de la tarda vam poder rebre molt. Vam rebre mostres de gratitud, lliçons de supervivència, curs accelerat dels preus de la “xatarra”, i un regal. Un home que ens va veure xerrant amb el Hamid* se’m va acostar, i vam estar parlant, em va explicar que feia temps que estava amb Arrels, no va voler l’entrepà pq deia que hi havia gent que el necessitaria més, i quan marxàvem em va regalar un llibre que ell havia escrit, Catedral de cuento, tot dient: para que la gente vea que los que estamos en la calle no es por que queramos. Així que us deixo amb un fragment inicial del llibre, el qual de moment només he fullejat:

“La sonrisa siempre puesta. Merodean en busca de una limosna con la mirada perdida. Ella con el rostro deforme y chato; él con su barba impecable i tez de beato. Llegan al poyete de piedra de ínfima medida y se sientan juntos, cogidos de la mano, con las miradas haciéndose arrumacos. En la mano una cajita de madera que es, como la del ataúd del canario de Cafrune, “la misma que contuviera lapicitos de color”. No aspiran a llenarla, y es tan pequeña! Sólo sonríen, sin atisbo de envidia o de rabia, común denominador de los mendigos. Piden limosna en estado puro: lo justo para comer i la felicidad completa. Ella de la mano de él y él de la mano de ella. Por la calle del Bisbe, cuando ellos llegan, se instala una brisa relajante que aventa las briznas malas y trae las briznas buenas. En paz descansarán con su cajita sin que sepamos de dónde vienen, dónde viven, a qué aspiran, si son madre e hijo o amantes dispares, porque no hablan, ni saludan ni despiden, sólo sonríen.”

Miguel Virto

Per cert que abans de començar el primer capítol escriu algunes cites, entre elles:

La casualidad es uno de los nombres de Dios, Anónimo